La democràcia
L’any 1978
s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova
situació política de l’Estat Espanyol. Els canvis que s’anaven a produir eren
molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia
parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial
per comunitats autònomes.
L’article 3 de la
Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però
reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les
diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen. Parlem de bilingüisme
territorial.
Amb la
promulgació dels Estatuts d’Autonomia, s’iniciava un nou marc polític que
permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i
lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressions i prohibicions. Les
noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir
els seus processos de normalització.
L’autonomia
L’oficialitat de
la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la
Comunitat Valenciana definit com “l’expressió de la voluntat democràtica i el
dret a l’autogovern del poble valencià”.
El valencià, a
partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació
dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més a més, com era
patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com
a senyal d’identitat del nostre poble.
El castellà i el
valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la
normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució
lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien
abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació
familiars, amb un llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi
social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua
vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.
Els requisits
necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa. La voluntat
política dels governats, que tenen un talant democràtic, permet establir una
política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés
de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa
lingüística.
L’alfabetització
El curs 1979/1980
comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava,
com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. Es així com
s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.
Per a milers de
xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat
estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre
la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que
l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials.
La legalitat
El 23 de novembre
de 1983,reunides a Alacant les Corts Valencianes, aproven per unanimitat la
Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una
part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte del
castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al
procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.
Davant la
situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població,la
nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal. Aquesta
acaba amb la postració i propícia l'ús i ensenyament del valencià per tal
d'assolir l'equiparació total amb el castellà.
Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la
llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als
mitjans de comunicació i a l’administració pública, a més de la demarcació
lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la
nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.
