La Interferència Lingüística

La interferència lingüística són els canvis en l’estructura d’una llengua ocasionats per la influència d’una segona llengua.

Les llengües en contacte s’influeixen mútuament, sobretot a nivell lèxic, però en una situació de conflicte lingüístic és la llengua dominant la que interfereix quasi exclusivament la llengua dominada, que pot acabar significativament transformada. Segons el prestigi de les llengües, la lleialtat lingüística dels parlants, el nombre de la comunitat lingüística, etc., les interferències seran majors o menors.

El paper dels mitjans de comunicació i de l’Ensenyament és molt important en aquest aspecte. Es tracta d’un procés constant i difícil de corregir perquè sovint el parlant no s’adona de la interferència i defensa com a pròpia la forma aliena.

Les interferències poden ser principalment de tres formes:

La interferència fònica

Consisteix en la incorporació d’elements fònics dins d’una llengua que són pròpies d’una altra. 

Per exemple: la nostra llengua ha incorporat, en ocasions, el so de la j[x] del castellà en paraules com: bandeja, jefe, mejillons. Que de vegades, però, queden pronunciats com a fonema velar oclusiu sord [k]: [ban'deka], ['kefe], [meki'ons]

La interferència lèxica i semàntica

Incorporació en la llengua ‘b’ de paraules i expressions semàntiques pròpies de la llengua ‘a’(paraules i llurs significats). Podem classificar-les en préstecs, que són paraules d’una llengua introduïdes en una altra (exemple living-rom) i calcs, paraules estrangeres traduïdes o adaptades a la llengua pròpia. Tota llengua presenta llacunes o buits lexicals que els préstecs i els calcs intenten omplir o arreglar. En el cas del valencià paraules pròpies del castellà: Adiós, enero, mayo, jues, tenedor, etc.

La interferència morfosintàctica

Quan regles o normes que no són pròpies de l’idioma, per influència del veí s’hi incorporen. Per exemple el canvi de gènere: valencià correcte les anàlisis (per influència del castellà *els anàlisis), correctament el costum (per influència del castellà: *la costum). O també l’estructura sintàctica d’obligació he d’anar al metge que per influència del castellà fem *tinc que anar al metge.

D’aquesta manera les dues llengües tendeixen a disposar d’unes estructures fonètiques molt més acostades, per no dir una sola fonètica. És un procés de substitució dins un altre procés de substitució.

Una vegada consumat aquest procés, una vegada desapareguts els elements de contrast fonètic entre les dues llengües que entren en aquesta dinàmica de substitució, lògicament ja és impossible de parlar una de les dues llengües amb l’accent de l’altra. Simplement no hi haurà cap accent, perquè no hi haurà possibilitat de contrast. 

Només hi haurà una espècie de fonètica única, tot i que restaran un mínim d’elements (com els fonemes inicials de les paraules gent i gente) només aplicables a un dels dos idiomes.

Hauríem de prendre consciència de la importància d’aquest fet. La fonètica és la cara de la llengua, l’expressió més immediata de la seva personalitat. L’assimilació de la fonètica d’un idioma a la d’un altre és una part decisiva i sense retorn del procés de substitució lingüística que amenaça societats com la nostra.

Contacte de llengües, n'hi ha hagut de temps immemorial, doncs, deu haver-hi hagut interferències. En realitat, la interferència no és pas l'excepció, sinó la norma.

Ara, quan la influencia ha deixat d'ésser recíproca, quan la interferència ha esdevingut desigual, som en presencia d'un  procés avançat de substitució lingüística. Tota llengua, abans de desplaçar-ne una altra, la corromp formalment i en minva el desenvolupament funcional, fent dels seus parlants veritables disminuïts lingüístics: aquesta és de debò la dimensió sociolingüística de la interferència d'estructures lingüístiques.

D’això, és clar, no se n'ha de culpar cap llengua, ni a priori cap altre poble, ni cap fet històric concret. La cadena causal és llarga i complexa, i només hi ha del cert una cosa: que només poden abandonar una llengua els mateixos parlants. És cert que les llengües tenen una gran capacitat d'assimilació i d'adaptació:

• El purisme a ultrança no és sinó una. reacció condicionada davant la interferència, tant si és recíproca com desigual (al capdavall, el purista només veu una de les direccions de la interferència i se'n preocupa).
• El purista és el darrer baluard de l'orgull lingüístic; aquest, tanmateix, no s'hauria de fonamentar en una concepció essencialista de la llengua, car llavors se n'impediria l'adaptació a circumstàncies històriques noves, i la reacció precipitaria els efectes contra els quals s'havia erigit originàriament.

Una concepció dinàmica, en canvi, ens portaria a cercar a cada instant les vies més genuïnes que ha de seguir aquella adaptació necessària.