Textos

Adéu!

Ja hem de acomiadar-nos de la assignatura, aleshores he pensat en fer una avaluació de com a anat.

Primer de tot he de dir que no pensava que la assignatura estiguera enfocada als temes que hem treballat. Pensava que era més com una didàctica, on treballaríem la forma de poder donar altra llengua, diferent a la oficial. El pitjor que he trobat a sigut tota la teoria que tenia que estudiar per al examen perquè com jo soc castellanoparlant per a mi era molt complicat escriure correctament i a més estudiar i entendre el temari.

El blog al principi me resultava pesat, perquè tenia que actualitzar-ho i amb tots els treballs d’altres assignatures i més no tenia suficient temps. Aleshores els caps de setmana actualitzava la teoria que em donava temps, abans d’anar-me a altres activitats relacionades amb els estudis. He de dir que odiava fer textos, perquè no sabia de que temes podia parlar, i altres vegades dels que tenia en ment no sabia qual d’ells estava més relacionat amb el tractat a classe. La majoria de vegades he fet una opinió sobre el meu poble i la relació amb el valencià.

Tractant el tema del treball en grup he de dir que em va agradar molt. el meu grup estava compost per cinc persones. Vam ser els primer per exposar-ho i la veritat és que no estava molt enfocat a la part oral, aleshores van arribar-nos les critiques i comentaris sobre el treball. Al final el modificàrem perquè tinguérem tots els blocs necessaris sobre el treball oral. Em va agradar molt fer el treball perquè ja estem molt acostumats a treballar en grups, aleshores no va ser molt complicat posar-nos d’acord i començar.

Per acabar he de dir que ha sigut un plaer treballar amb els meus companys i la nostra professora. Tots hem gaudit de les exposicions i dels temes, sobretot quan el teatre entra dins de classe i estem davant de la lluita de Sant Jordi i el drac. Agafaré tots els records que tinc d’aquesta assignatura i, òbviament, els gaudiré sempre.

Moltes gràcies.

Sara García

Els Jocs Florals

Recordant el que hem tractat a classe, m’ha ocupat la ment els Jocs Florals. En el meu poble, les festes d’abril estan destinades als Jocs Florals i a la Verge de la Soledat. Els xics són “clavarios” de la Verge i hi ha una cort de xiques, on està la reina dels Jocs florals.

Fent un poc d’investigació i preguntant a les persones majors del poble, me van dir que abans aquesta festa era per al xics que venien de la mili amb 21 anys. La seua parella, normalment eren les nóvies, però altres que no tenien buscaven a amigues, que volien i podien ser festeres. El meu iaio me va dir que ells buscaven a les xiques més guapes perquè després s’enamoraven i eren nóvios. Actualment, la història ha canviat molt. Ara es pot triar el any quan es vol ser fester, sent majors d’edat, i no han de tindre obligatòriament 21 anys. No fa molt els festers eren de la generació del 70. A més, són les quadrilles els qui són, amb les nóvies o les xiques del grup d’amics. Uns mesos abans de les festes, es fa la presentació de la reina dels Jocs Florals i la seua cort. En aquest esdeveniment estan tots, tant les xiques com els xics.

Tractant el tema dels Jocs Florals, el ajuntament convoca un concurs literari per a tota Espanya, on la gent que vullga podrà fer una sol·licitud i presentar-se. El guanyador llig el seu escrit en la presentació i se li dóna un premi econòmic i una flor natural. El que vull dir sobre açò és que aquests  escrits són en castellà. Els Jocs Florals tenen una historia i començaren en català, ja que eren catalitzadors dels escriptors enfocats en la literatura catalana.

Des de el meu punt de vista, crec que al tractar-se d’un poble del País Valencià és necessari que ja que es fa un concurs literari que aquest siga en valencià. És veritat que al tractar-se d’un premi per a tot el territori espanyol, alguns dels treballs estiguin en castellà. Però crec que estaria bé que hi haja dues convocatòries, una per a treballs en castellà i altra per a treballs en valencià. Així molta gent, tant del poble com dels voltants que no són valencianoparlants, podrien escriure en valencià per optar a un premi. A més d’aquest concurs, hi ha molts més en el poble, però tots ells són de treballs en castellà i cap en valencià o català. La consciència dels no-parlants pot canviar, si la gent comença poc a poc a escriure es donarien compte que és important la nostra llengua.

Seria possible un canvi de pensament en la gent que no és valencianoparlant amb la llengua del seu territori?

Sara García

El valencia com a llengua minoritzada

Com bé assenyala Pueyo (1992), s’aplica el terme llengua minoritzada a les llengües que pateixen dificultats d’ordre funcional i no apareixen sempre lligades al volum demogràfic, sinó a condicions històriques, socioeconòmiques i a mecanismes psicosocials.

Nosaltres tenim un clar cas de llengua minoritzada molt prop. Es tracta del valencià, llengua cooficial pertanyent al País Valencià. Una llengua que ha estat present durant molt de temps i que ara, des de fa alguns anys s’està perdent, però no a causa del nombre de parlants. Abans aquesta llengua no es deixava aprendre i estava prohibida la seua parla, però ara, què ha canviat? Per què no es parla?

Ens trobem davant d’un poble que no parla la seua llengua perquè no la veuen important, és una perduda de temps i a més, a vegades diuen que “és de poble”.  Abans teníem una repressió, per la qual cosa no parlaven la nostra llengua. Ara estem en el segle XXI, ja no existeix l’opressió de l’ús de la llengua pròpia, però encara així no la parlem. Seguim donant major importància a altres llengües, com podem ser l’anglès, l’alemany i inclús el xinés. Tenim la mentalitat de que el valencià és menys important que aquestes llengües. On està ací el valor que hem de donar a la nostra llengua?

Des de el meu punt de vista els primer que deurien fer alguna cosa serien els polítics. Ells són els primers que haurien de parlar totes les llengües que coexisteixen al territori espanyol, tant el valencià-català, basc i gallec. Donant a totes les llengües la mateixa importància que es dóna al castellà i, ara, que es dóna a l’anglès. Les comunitats autònomes estan dividides en diferents territoris. Per una part tenim territoris on la llengua pròpia és reconeguda, es parla i s’ensenya i es vol estudiar, i per l’altra part existixen territoris on la llengua pròpia no té valor per la qual cosa no es parla i a vegades no fa falta estudiar-la.

Per a terminar voldria que recapacitàreu tots, de veritat volem que aquesta llengua deixe d’existir? Perquè tot el que fem està encaminat a oblidar-la.

Sara García 

Les trobades

Fa unes setmanes arribaren les Trobades als col·legis del País Valencià. En el meu poble, pertanyent a La Foia de Bunyol, mai s'han fet aquestes festes. Este és el primer any que he sentit parlar sobre elles i al ser un tema de conversació en el nostre treball sobre oralitat, "juguem a ser periodistes", me vaig veure en la necessitat de buscar informació. Després d'haver indagat per les pàgines més rellevants sobre aquest tema, com és la de Escola Valenciana, puc dir que ens trobem davant de les festes per la llengua més reivindicatives dels darrers anys.

Molts són els periòdics, blocs i vídeos, que parlen sobre esta reivindicació. Sense anar més lluny el mercantil valencià, "El Levante", va voler informar del que estava ocorrent davall el títol "Trobades 2014: Arranquen les Trobades 'más reivindicativas'" (Visita pàgina de notícies) .

Moltes qüestions són les que giren al voltant del primer cap de setmana de Trobades. Però les que més preocupen són la retirada de centenars d'unitats en valencià i en català de les nostres escoles públiques i les retallades que s'estan fent en educació. Baix el lema d’Escola Valenciana, la nostra escola és la crida reivindicativa i potent d’Escola Valenciana, Federació d’Associacions per la Llengua, busquen l’escola a la qual tothom té dret. Una escola amb professorat optimista, una escola que treballe perquè els alumnes tinguen una educació òptima i de qualitat. On les mares i els pares puguen participar i on els valors propis de la societat valenciana siguen defesos. Necessitem una escola que sàpiga lluitar i superar les retallades i les adversitats de la infravaloració de la seua llengua.

Ara més que mai cal estar al costat dels centres educatius en valencià, perquè ells són el que conformen la nostra escola, eixa escola digna i arrelada a l’entorn més proper, l’escola que aplica els criteris de democràcia participativa i que afavoreix el millor aprenentatge possible a un alumnat divers en un context intercultural. Eixa és l’escola valenciana que tenim i l’escola valenciana que defensem. És l’escola que entre totes i tots fem per millorar cada dia malgrat els greus atacs als quals ens tenen sotmesos.

Per tot això Escola Valenciana recolza la matriculació dels xiquets en la Nostra Escola, l’Escola en Valencià.

Sara García

Radiotelevisió Valenciana ha desaparegut després de vint-i-quatre anys de funcionament

El 29 de novembre de 2013, Canal 9 va deixar de retransmetre gràcies al Govern valencià. Exactament a les 12:19 minuts, la imatge es va congelar i es va fondre en negre. Actualment l'única cosa que trobem en el seu senyal és una carta d'ajust.

El govern valencià va anunciar el tancament d’aquesta televisió, a través d'un comunicat hores després que el jutge fera pública la sentència que deia que es tindria que readmetre al miler de treballadors que van ser acomiadats. Contra la sentència l'executiu d'Alberto Fabra va preferir una alternativa més contundent, el tancament de l'únic mitjà de comunicació públic que, en teoria, tenen els cinc milions de valencians per defendre en la llengua pròpia. Aquesta decisió va fer que una plantilla de 1.700 treballadors foren acomiadats després de estar vint-i-quatre anys informant-nos dels successos a tots els valencians.

Baix el meu punt de vista el que sa aconseguit amb aquest tancament, és que els valencians perden l’únic medi de comunicació que parlava la nostra llengua. Moltíssima gent ha perdut el seu treball, el paro està augmentant cada vegada més i la llengua se està perdent. Quan era menuda he pogut veure la televisió valenciana a casa de la meu avia. Començava ja, des de ben xicoteta a parlar el valencià amb programes que es feien a l’hora de menjar i amb els dibuixos animats a la televisió catalana, TV3. Eren 24 hores seguides de parla en valencià i en català. Actualment l’única mitja hora que trobem a la televisió, on es parla valencià, es en el informatiu de Radiotelevisió Espanyola (RTE).

Encara que hem perdut la nostra televisió, no hem perdut la nostra televisióvió,no hem perdut la nostra llengua. hem de lluitar per a que aquesta siga reconeguda i a més no s'oblide mai. com a futura mestra sé que he de ensenyar als meus alunmnes uns valors necessaris per a que el nostre llegat no desaparega mai.

Sara García