Del segle VIII al segle XIV hi ha un naixement i expansió per la consciència
de la nova llengua amb documents escrits i primeres denominacions, per
l’expansió geogràfica del català com l’expansió mediterrània i l’expansió
peninsular, la cancelleria Reial que crea un model de prestigi i la formació de
la tradició literària catalana.
L'etapa d’esplendor s’assenta al segle XV. Dins d’aquest trobem la plenitud de la producció
literària amb la valenciana prosa i la desoccitalització lírica, la llengua en
els àmbits no literaris i les bases històriques de la castellanització: el
canvi idiomàtic.
SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA
El procés de substitució lingüística en la decadència
El terme Decadència designa l'etapa del començament
del procés de substitució lingüística.
Causes polítiques, socials i culturals de la
substitució lingüística
Moltes són les causes de que es donés una substitució,
com el desmembrament polític dels països de la Corona d'Aragó que va ocórrer la
primera meitat del segle XVI i que es provoca una perduda de poder polític.
L'expulsió dels moriscos al segle XVI va fer que València siga repoblada per
castellans perquè se perd un terç de la població. A més, les editorials de
Barcelona i València preferien editar en castellà ja que hi havia més demanda
encara que el llatí continuava sent considerat com llengua culta.
Tot això provocà la pèrdua de la consciència
lingüística i la desconfiança cap a la pròpia llengua. El castellà dominava dominava
en l'àmbit públic, mentre que el català es reduïa a l'àmbit privat i entre
classes populars. Van entrar molts castellanismes en el lèxic pel que el català
es va dialectalitzar molt més i van aparèixer els noms de "llengua
mallorquina", "llengua catalana" i "llengua
valenciana".
En la Guerra de Successió a la corona d'Espanya els
territoris que pertanyien a la corona estaven a favor de l'arxiduc Carles i
lluitaren al costat d’ell. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el
Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les
institucions pròpies: el català va ser exclòs de la legislació i de
l’Administració municipal i de justícia, de l’ensenyament i de la documentació
notarial i del comerç.
Els catalanoparlants d'aquesta època tenien un
comportament diglòssic segons el qual s'expressaven col·loquialment en català i
utilitzaven el castellà en l’àmbit públic. A finals del segle XIX i part del
XX, s’obstaculitza els usos cultes de la llengua.
En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una
etapa de decadència pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes
es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest
públic. Però els erudits cantaven en català per por de que la llengua es perdés.
El procés de substitució lingüística a la Renaixença
La Renaixença es el període durant el qual la llengua
recupera els usos cultes. L’inici se sol situar quan es publica L’oda La Pàtria
(1833) de Bonaventura Carles Aribau.
Va aparèixer a Catalunya un moviment de recuperació de
l'ús literari del català. La llengua i la nació s’identificaven i es passa de
la diglòssia fent que el català entri en la poesia d'autor, el teatre, la
novel.la , la vida pública, etc. La institució dels jocs florals actuen de
catalitzador dels escriptors d'aquella època ja que afavoria la consciència de
la pròpia identitat, que afectava a la cultura en general.
En acabar el segle XIX la perspectiva literària i
sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en
comparació als segles anteriors:
- S'havia
trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.
- S'havia
recuperat la literatura culta.
- S'havia
iniciat l'elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a
terme el procés de normalització i la posterior normativització del
català.
En el segle XX s’inicia el procés de normativització ja
que comença a conscienciar-se de normativitzar el català amb una sèrie de
regles. Aquesta normalització va fer que la llengua catalana estigués en tots
els àmbits, tant públics com privats.
