MODELS D’EDUCACIÓ PLURILINGÜE

Abans de gens, hem de conèixer els conceptes més rellevants que apareixen en els textos legals. Aquests són:

• Llengua oficial: La llengua o idioma oficial d'un país és l'idioma que s'adopta com a pròpia i preferent en les negociacions entre el govern i el poble o entre aquell país i d'altres. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la zona.
• Llengua cooficial: llengua oficial en un territori juntament amb una altra o altres. Com és el cas del valencià.
• Drets i deures lingüístics: llibertats i obligacions establides per llei.
• Llengua pròpia: és un terme jurídic que apareix en diversos Estatuts d'Autonomia com a sinònima de llengua històrica, originaria o tradicional d'un territori.
• Llengua primera: llengua familiar, llengua materna, llengua mare, L1.

Les implicacions de l'ordenament jurídic en el sistema educatiu valencià, diu que el valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. A més l'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià i tots els alumnes han d'assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l'escolaritat obligatòria. Pel que el sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a llengua d'instrucció. Per això el professorat ha de conèixer les dues llengües oficials de la Comunitat per això l'administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat.

 

MODELS

Model compensatori

Aquest model està destinat a usuaris amb una L2 minoritària. El seu objectiu es compensar les mancances lingüístiques dels aprenents en la llengua majoritària. La L1 és usada per a conèixer la L2. Quan l’estudiant és competent en la L2, abandona el model i s’integra dins els programes regulars en L1.

Model de manteniment

Destinat a usuaris d’una L2 minoritària, vol mantenir i desenvolupar la llengua i la cultura minoritàries. Els aprenents solen començar l’ensenyament utilitzant la L1 com a vehicle d’instrucció i poc a poc s’introdueix  la L2. El currículum s’imparteix en ambdós llengües.

Model d’enriquiment

Dedicat als usuaris amb les dues llengües en contacte. El que vol aconseguir és desplegar la competència comunicativa plena en totes dues llengües. Les dues llengües són vehicle d’instrucció i es fa una distribució equitativa al llarg de les diferents etapes educatives.

Model de recuperació plena

Els receptors d’aquest model són els parlants de les dos comunitats lingüístiques. Vol invertir la situació de la llengua minoritària. La L2 minoritària és l’única llengua vehicular a l’àmbit educatiu, mentre que L1 serveix com a matèria d’estudi.

Multiculturalitat. Una perspectiva educativa

Des del punt de vista de Xavier Lluch, existeix un debat de la multiculturalitat social.

D’una banda, tenim la constatació de la multiculturalitat (això és, de diversitat cultural) com una característica amb creixent importància en la nostra societat. De l’altra, els fenòmens de globalització econòmica i social que, entre d’altres ròssecs, accelera els processos d’homogeneïtzació cultural arreu del món.

Els objectius que es busquen són:

• Educar per a viure en contextos heterogenis.
• Crear cohesió social des de la pluralitat.
• Construir comunitat des de la diversitat identitària.

Tres propostes fonamentals de l’educació intercultural:

• Organitzar experiències de socialització basades en valors d’igualtat, reciprocitat, cooperació, integració.
• Utilitzar la diversitat cultural com a instrument d’aprenentatge social.
• Dotar els alumnes de destreses d’anàlisi, valoració i crítica de la cultura.

Set propostes des de l’educació intercultural.

• Fer palès que la diversitat social i cultural és natural.
• Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.
• Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.
• Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.
• Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.
• Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.
• Educar en el tractament dels conflictes culturals.

Els mitjans de comunicació i l'ensenyament

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La Llei d’ús també té en compte la presència de la llengua al mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral.

L'ENSENYAMENT

La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà. Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria l’alumnat deu conèixer per igual ambdues llengües.

La Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundària, i de domini d’ambdues llengües, després del batxillerat.

El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

1. Programa d’ensenyament en valencià (PEV). El valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundària s’aplica indistintament.
2. Programa d’immersió lingüística (PIL). Està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundària en un ensenyament en valencià.
3. Programa d’incorporació progressiva (PIP). Pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.

El govern valencià també s’ha de preocupar perquè el professorat compte amb el nivell de coneixement lingüístic necessari per poder impartir les seus classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de formació per atorgar la capacitació lingüística.

La normalització

La democràcia

L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’Estat Espanyol. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes.

L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen. Parlem de bilingüisme territorial.

Amb la promulgació dels Estatuts d’Autonomia, s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització.

L’autonomia

L’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana definit com “l’expressió de la voluntat democràtica i el dret a l’autogovern del poble valencià”.

El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i, a més a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb un llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa. La voluntat política dels governats, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.

L’alfabetització

El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

La legalitat

El 23 de novembre de 1983,reunides a Alacant les Corts Valencianes, aproven per unanimitat la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte del castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.

Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població,la nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal. Aquesta acaba amb la postració i propícia l'ús i ensenyament del valencià per tal d'assolir l'equiparació total amb el castellà.

Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l’administració pública, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.

Normativització i normalització

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basa en:

1.Voluntat Política.

El governants que tinguen un caràcter democràtic i tolerant veuran necessari protegir i resguardar la llengua com a patrimoni cultural, i haurà de defensar les llengües minoritzades del seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua i fer ús de les lleis i normes que els protegiran.

2. Normativització.

És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua. Així aquesta podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes com l’educació, la literatura, i la cultura en general.

3. Estandarització.

El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.

4. Política lingüística.

Un procés de normalització necessita una política lingüística. El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap. Cada llengua té la seua política lingüística.

Segle XX. Inici del procés de normativització

Un seguit de factors polítics, socials i culturals afavoreixen la culminació del procés de normativització al primer terç del segle XX:

1. La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d'estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segle XIX.
2. El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.
3. El suport polític i de l'Institut d'Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.

La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra s’oposava a l'anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segle XIX i XX. Pompeu Fabra i els seus col.laboradors van redactar:

• Les Normes ortogràfiques, 1913.
• La Gramàtica, 1918.
• Les Converses filològiques ,1919-28 (articles de divulgació).
• El Diccionari general ,1932.

Amb l'obra de Fabra el català es va dotar d'una normativa unificada , que tenia en compte el català antic i el modern. Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

Les normes ortogràfiques de 1913 estan basades en:

• Fonèticodialectals: S'intenta fer correspondre un fonema a una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic.
• Etimològics: Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí.

Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. El 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana i finalitzava el procés de normativització. Encara que després s'incia un altre diccionari Català-Valencià-Balear.

Les Normes de Castelló o Normes del 32

A finals del sègle XIX a Catalunya, Illes Balears i a Valencia, existia un gran desordre en el referent a la llengua. Al no tindre cap sistema ortogràfic ni gramàtic acceptat per cada una d’aquestes regions cadascú escrivia seguint el seu propi criteri. A les hores es va crear una normalització a Catalunya, que poc després van acatar les Illes Balears. Però a Valencia seguia havent-hi un desconcert en la gramàtica i l’ortografia. Llavors pensaren que l’ortografia catalana també serviria per a la valenciana i per això es va optar per un sistema únic de la llengua.

Amb el nom de Normes de Castelló o Normes del 32 es coneix l’acord que signaren 61 representants del món de la cultura i la política del País Valencià el 21 de desembre de l’any 1932 a Castelló de la Plana. Aquest acord assegurava l’adopció amb lleus de la reforma ortogràfica llançada per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans.

Les Normes de Castelló són una aposta per la unitat i la normalitat de la nostra llengua al territori Català, Valencià i Balear. És necessari unificar els esforços per la normalització de la llengua als territoris on es parlava per crear punts en comú. A més, són una aposta per estructurar a la societat entorn del seu dret més important, la llengua. Però aquesta aposta implica el establiment de mecanismes que facin viable aquest paper vertebrador de la llengua al seu territori, perquè sense un accés universal al coneixement del català resulta inviable cohesionar la societat valenciana entorn de la llengua.

Per a concloure he de dir que les Normes són una part essencial de l'estratègia política del valencianisme que, amb la voluntat de estructurar la societat valenciana entorn de la llengua pròpia, arriba a la conclusió que només un model de llengua és creïble i apte per als usos d'una societat. No obstant en la lluita per viure amb normalitat en la nostra llengua hi juguen també altres factors, desatesos per l'administració, com ara la integració dels nouvinguts en valencià, o l'ús i la dignificació de la llengua des de les instàncies polítiques.Per vertebrar una societat calen mitjans de comunicació, calen productes culturals i literaris, cal un ensenyament en la llengua del país, objectius només assolibles amb una llengua normativitzada.