L’única
possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que
es basa en:
1.Voluntat Política.
El governants que
tinguen un caràcter democràtic i tolerant veuran necessari protegir i
resguardar la llengua com a patrimoni cultural, i haurà de defensar les
llengües minoritzades del seu territori. Perquè una política normalitzadora
tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua i fer ús de les lleis
i normes que els protegiran.
2. Normativització.
És molt important
que els filòlegs facen una normativa de la llengua. Així aquesta podrà
difondre’s als àmbits d’ús cultes com l’educació, la literatura, i la cultura
en general.
3. Estandarització.
El registre
estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals,
i tots els parlants s’hi veuen identificats.
4. Política lingüística.
Un procés de
normalització necessita una política lingüística. El govern crearà una direcció
general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la
porte a cap. Cada llengua té la seua política lingüística.
Segle XX. Inici del procés de normativització
Un seguit de
factors polítics, socials i culturals afavoreixen la culminació del procés de
normativització al primer terç del segle XX:
- La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d'estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segle XIX.
- El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.
- El suport polític i de l'Institut d'Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.
La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra s’oposava a l'anarquia
ortogràfica que dominava a les darreries dels segle XIX i XX. Pompeu Fabra i
els seus col.laboradors van redactar:
- Les Normes ortogràfiques, 1913.
- La Gramàtica, 1918.
- Les Converses filològiques ,1919-28 (articles de divulgació).
- El Diccionari general ,1932.
Amb l'obra de
Fabra el català es va dotar d'una normativa unificada , que tenia en compte el
català antic i el modern. Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les
seues normes, que són les que fem servir avui dia.
Les normes ortogràfiques de 1913 estan basades en:
- Fonèticodialectals: S'intenta fer correspondre un fonema a una grafia. Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic.
- Etimològics: Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí.
Per últim, calia
depurar el vocabulari tan castellanitzat. El 1932 publicà el Diccionari General
de la Llengua Catalana i finalitzava el procés de normativització. Encara que després s'incia un altre diccionari Català-Valencià-Balear.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada