Les Normes de Castelló o Normes del 32

A finals del sègle XIX a Catalunya, Illes Balears i a Valencia, existia un gran desordre en el referent a la llengua. Al no tindre cap sistema ortogràfic ni gramàtic acceptat per cada una d’aquestes regions cadascú escrivia seguint el seu propi criteri. A les hores es va crear una normalització a Catalunya, que poc després van acatar les Illes Balears. Però a Valencia seguia havent-hi un desconcert en la gramàtica i l’ortografia. Llavors pensaren que l’ortografia catalana també serviria per a la valenciana i per això es va optar per un sistema únic de la llengua.

Amb el nom de Normes de Castelló o Normes del 32 es coneix l’acord que signaren 61 representants del món de la cultura i la política del País Valencià el 21 de desembre de l’any 1932 a Castelló de la Plana. Aquest acord assegurava l’adopció amb lleus de la reforma ortogràfica llançada per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans.

Les Normes de Castelló són una aposta per la unitat i la normalitat de la nostra llengua al territori Català, Valencià i Balear. És necessari unificar els esforços per la normalització de la llengua als territoris on es parlava per crear punts en comú. A més, són una aposta per estructurar a la societat entorn del seu dret més important, la llengua. Però aquesta aposta implica el establiment de mecanismes que facin viable aquest paper vertebrador de la llengua al seu territori, perquè sense un accés universal al coneixement del català resulta inviable cohesionar la societat valenciana entorn de la llengua.

Per a concloure he de dir que les Normes són una part essencial de l'estratègia política del valencianisme que, amb la voluntat de estructurar la societat valenciana entorn de la llengua pròpia, arriba a la conclusió que només un model de llengua és creïble i apte per als usos d'una societat. No obstant en la lluita per viure amb normalitat en la nostra llengua hi juguen també altres factors, desatesos per l'administració, com ara la integració dels nouvinguts en valencià, o l'ús i la dignificació de la llengua des de les instàncies polítiques.Per vertebrar una societat calen mitjans de comunicació, calen productes culturals i literaris, cal un ensenyament en la llengua del país, objectius només assolibles amb una llengua normativitzada.