La substitució, la inferència i la normalització lingüística

Substitució lingüística

Se origina quan dues llengües entren en conflicte i una desplaça a l’altra parcialment o totalment en el àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. En el moment que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic , el procés iniciat es dirigeix cap a la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera o la normalització. La substitució lingüística té diferents fases:

1. Procés de bilingüització: aquesta fase es molt llarga. Es pot dir que sorgeix quan ja se sap parlar l’altra llengua. Els primer en adoptar-la són els joves, clases altes, poblacions grans,etc.
2. Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada i és suplantada perla llengua dominadora. Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua  dominadora. Es presenten diversos problemes:

• Autoodi: els que han canviat de llengua i reneguen de la pròpia.
•  Mitificació del bilingüisme: la falsa creença en la compatibilitat de les dues llengües.
• Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials contra una llengua (llengües aspres i dolces, fàcils i difícils,etc.) En cap cas tenen la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.
• Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut en necessària i suficient. Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats d’aprendre la llengua dominant els de la llengua dominant no tenen necessitat d'aprendre la llengua dominada.

Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit ja que els parlants utilitzen la llengua dominant per traduir una tercera llengua, els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la pròpia de la comunitat  i els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant.

La interferència lingüística

Són canvis en l'estructura d'una llengua motivats per la influència d’altra. Quan es presenta la substitució lingüística la llengua dominant es la que fa la interferència,  que  pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada:

• Interferència fònica.
• Interferència lèxica i semàntica.
• Interferència morfosintàctica

Weinreich (1953) va plantejar l'existència de factors socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística:

1. Prestigi o valor social de la llengua.
2. Grau de lleialtat lingüística dels parlants.
3. Dimensions del grup bilingüe i homogeneïtat o diferenciació sociocultural

Normalització lingüística

La normalització lingüística és un procés de cohesió de la comunitat lingüística que pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua. Reconeix el conflicte lingüístic com una situació que es necessari superar. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

• Augmentar el nombre de parlants.
• Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
• Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
• Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Cada procés de normalització és sempre una decisió històrica conscient que implica canvis culturals, socials, polítics, una actitud favorable cap a l’idioma i lligada a processos modernitzadors de la societat. Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

• La normativització (codificació de la llengua).
• La intervenció sociopolítica, la política lingüística.

La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües, és la gestió del plurilingüisme Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. Hi ha de dos tipus d’accions sobre les llengües, per acció o per omissió.

1. Liberalisme o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.
2. Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o per frenar-ne els procés de substitució.

Models

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

1. El principi de personalitat: permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe.
2. El principi de territorialitat: només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seua totalitat territorial.

Exemple de principi territorial

A Suïssa i a Bèlgica ocorre açò. A Bèlgica es parla francès al sud i holandès al nord, i si es canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics que tenen en les seues zones pròpies.

Exemple de principi de personalitat

A Finlàndia tots els parlants de suec i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país.

Exemple mixte, quan ocorren els dos principis

En Espanya per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una (l’oficial).